Els fons voltors immobiliaris imposen la llei del més fort al país.

La SAREB es rendeix als fons voltors.

  • El QE – quantitative easing ianqui i europeu- enmascararà la propietat d’un milió d’habitatges buits.
  • L’actual onada compradors en dòlars i la propera en euros dels QE canviara la fesomia de la propietat immobiliària de l’estat
  • És una maquinació, complexe i disfressada de keynesianisme.
  • Polítics, banquers, financers i gestors venen les seves “pàtries” per aturar els aires de canvi en la política d’habitatge a l’estat espanyol.
  • El dret a l’habitatge xocarà contra un enemic emmascarat en la propietat, origen i localització.
  • Llogaters i ocupes s’enfronten a un enemic salvatge com s’ha demostrat a Madrid.

“Si protestas, te desahuciamos”

Ahir eldiario.es va donar la campanada que coses molt grosses estan passant a la superestructura financera que ho impregna tot. Aquesta capa, la de les finances, cobreix totes les relacions socials i econòmiques amb una pàtina de poder opac en la qual es difícil distingir l’enemic. Per això, els fons d’inversió sovint són vehicles financers dels bancs què actuen de manera autònoma. Estan a la teva ciutat però passen desapercebuts encara que mouen milers de milions. A l’estat espanyol els fons d’inversió immobiliària van ser dissenyats en època de la Chacón i el Zapatero. Es diuen SOCIMI i van ser aprovats amb tots els avantatges fiscals per Ppsoe+CiU+PNV.

Concretament eldiario.es informava que Catalunya Caixa està oferint als clients que no poden afrontar els pagaments de la hipoteca un “acord d’espera“ -a temps millors- per a romandre en l’habitatge uns mesos a canvi d’un pagament d’entre 300 i 400 euros mensuals. L’espera és a l’aterratge del fons immobiliari Blackstone que va comprar “els actius” de la caixa catalana (títols de deute hipotecari sènior). buitres_web_imatgeEl Frob després de titulitzar tot el deute (6400 milions €) es va quedar amb els actius més problemàtics de cobrar, deute júnior, que ha traspassat a la Sareb. Les notícies només s’aturen ens els aspectes formals i financers. Però la seva lectura per una ciutadana normal no pot portar més que indignació perquè darrera de cada títol de deute hi ha un drama humà deslligat de la mentida financera.

És la Sareb, uns ens públic, la que està darrera de molts dels desnonaments que succeïxen als barris populars. És en aquests barris on Catalunya Caixa va estafar en preus i hipoteques a milers de famílies humils i immigrants. Tot amb la connivència de directors d’oficina ( treballant amb objectius fixats amb la signatura de Narcís Serra), immobiliàries locals a comissió i notaris que miraven cap a l’altre costat mentre cobraven els seus emoluments. Les transaccions hipotecaries eren a preus impossibles a persones que molts cops no entenien ni tant sols l’idioma, ajuntant avals creuats entre gent desconeguda o fent trampes comptables en les possibilitats de pagar crèdits… amb la música de fons que l’habitatge mai baixa de preu, nosaltres no tenim hipoteques tòxiques però sí els bancs més solvents del món i juguem a la Champions League del món mundial.

Els hipotecats pensaven que, al signar la hipoteca, els diners que rebien venien d’altres que prèviament havien dipositat els seus estalvis al banc. Però això és un mite que repeteixen intencionadament molts economistes davant la càmera. En un sistema fiduciari controlat, no per l’estat sinó per bancs privats, és la signatura de la mateixa hipoteca que concedeix al banc privat la potestat de crear una anotació comptable en el seu actiu. No només creen diners del no res sinó que a sobre te’l fan tornar amb interessos. Els estats moderns han delegat un dret social i democràtic a un ens “privat” que fa negoci “privat” amb aquesta potestat. És una estafa disfressada, és una delegació imperdonable de sobirania d’estats i parlaments al poder financer. Si el parlament català, espanyol o europeu no té capacitat d’emetre moneda, i aquesta està segrestada por un poder obscur, financer, això no és sobirania.

De fet, els bancs i fons internacionals ja tenen el control de l’emissió de moneda, el cobrament del deute i la submissió de l’aparell judicial, policial i si cal militar per cobrar-los a tots els països. Estan amagats darrera una espesa cortina de fum d’institucions monetàries (FMI, BM, BCE…) i lobbys que fan de murs de contenció, repetint un discurs enganyós fins a fer-lo real davant la població. És la democràcia segrestada.

Reginald Mc Kenna – jefe Banco Midlands Inglaterra
… “Em fa por pensar que la gent del carrer no vol saber que els bancs poden i creen diners perquè aquells que controlen el crèdit del país dirigeixen la política dels governs i tenen a les seves mans el destí de la humanitat”

A Catalunya alguns dels que pretenen crear estructures d’Estat amaguen aquesta pèrdua democràtica i ni parlen de la desfeta de Catalunya Caixa comprada pel BBVA. Alguns dels Prohoms Catalans viuen i fan negocis a l’esfera virtual de les finances o actuen com a botiguers en un món global. Ni pensen en els habitatges de la gent que ara es troben en mans de fons voltors immobiliaris engrandits amb el “quantitative easing” (QE) de la Reserva Federal dels EE.UU (FED)

Al 2010 els bancs americans atresoraven milers de cèdul·les hipotecaries aturades als seus balanços esperant, a llarg termini, el retorn dels capitals i els interessos dels hipotecats, en gran part afro-americans. La FED “va comprar” durant més de dos anys aquests títols hipotecaris i altres deutes de tota mena als bancs americans a raó de més de 80.000 milions de dolars/mes (QE). Fixeu-vos bé que ni tant sols la promesa d’Obama d’ajudar a la classe mitjana americana, de la mateixa manera que als bancs, tampoc s’ha materialitzat. Encara que hagués estat un altre greuje respecte dels que no tenen res.

La FED al comprar aquest deute ha inundant Wall Street d’uns diners que estaven aturats esperant el futur. Són milers de milions que des del futur ( la promesa de devolució dels diners dels hipotecats) arriben per a ser utilitzats al present. I mira per on, aquests diners creats per la compra massiva de deute hipotecari impagable dels afroamericans acaben d’arribar al nostre país comprant el mateix: deutes.

Fernando Gumuzio, fundador de Azora, des del seu despatx al carrer Serrano on veu l’enorme bandera espanyola que presideix la  Plaça de Colón de Madrid.
… “Me parece injusto llamarlos buitre, es una descalificación. Prefiero el término de oportunistas. Ponen dinero en activos muy complicados y ayudan a limpiar los balances. …-hecha la faena- …  vendrán los fondos institucionales”.

Per a quina raó els resulta rendible comprar “actius” immobiliaris a l’Estat espanyol?

Bàsicament perquè els diners s’han de prestar per generar nous diners (creació de diners com a deute d’altres) . Primer el negoci el van fer els alemanys i francesos que van prestar als bancs espanyols per generar la Bombolla. Ara, mentre Europa està entretinguda en la picabaralla de la creació del seu “quantitative easing”, els fons anglosaxons fan caixa comprant actius rendibles al nostre país en una primera onada compradora en dòlars. Després, quan ja funcioni la màquina monetària de Draghi, vindrà una segona onada d’euros perquè al nostre país tant les administracions com empreses i milers de famílies estan atrapades en el deute etern.

Per a Blackstone ja no es tracta de cobrar el capital, o sigui, el suposat preu que el mercat va fer pagar al crèdul hipotecat espanyol que pensava que comprava una “propietat”. Aquest mateix fons ha comprat amb un descompte del FROB de més del 50% (~ 3000 milions) els habitatges de Catalunya Banc mentre que la seva plataforma de gestión inmobiliaria, CXI, passava a Kennedy Wilson y Värde Partners. Un enrevessat embolic que emmascara l’enemic.

Uns tenen deutes i els altres els compren. Però els compren amb deutes que previàment han estat monetaritzats amb màgia de bruixots a la seu de la FED o del BCE.

És un cocktail perfecte: una administració endeutada, uns bons contactes i un fons voltor ple de diners per comprar.

On està el lloc de trobada on es fan aquests negocis? Qui fa de mediador? Qui rep comissions? quines són les plusvàlues que es generen? Quin règim fiscal tenen? Quin són els noms i cognoms que tenen dret a decidir sobre les vides de milers de persones?

Per què perillen els mini-parcs d’habitatge públic catalans i estatals?

Doncs que ens ho expliqui la gent que ha viscut la traumàtica venta de més de 3000 habitatges públics a Madrid o els set edificis de joves de Barcelona, comprats per Azora Inmobiliaria a preus tirats a Regesa que es troba en fallida. Són, per tant, paquets d’habitatges, concentrats en el mateix edifici, que fa la gestió més barata i senzilla.

Ara cal fixar-se en els comptes de qualsevol empresa immobiliària pública per saber si els deutes la poden ofegar. Pels fons voltors l’habitatge públic és un caramel perquè les administracions catalanes estan ofegades i perquè són fàcils de gestionar. L’Agència Catalana de l’Habitatge n’és un exemple que el seu secretari Carles Sala no té cap problema en airejar: la venda dels seus 14.000 pisos repartits per Catalunya.

Es tracta d’ajuntar la fam amb les ganes de menjar. La venda dels habitatges de Madrid acaba d’arribar com a denúncia per frau a la mateixa ONU i hi ha una imputació d’alts càrrecs polítics. A Catalunya, la venda de quatre edificis de joves a l’agost del 2013 va suposar automàticament unes plusvàlues del 40% per a la immobiliària Azora que es presentava “en solitari” a la subhasta.

Pel que fa als comptes del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona (PMHB) i valorar com n’es de perillós el seu deute que arrossega es pot visitar el seu web. Encara que la situació pressupostàriament de l’Ajuntament de Barcelona pot ajudar en qualsevol moment, els més de 200 milions d’euros de deutes amb entitats financeres són molts diners. Així mateix el passiu corrent del PMHB suposen pagaments anuals de 25 milions d’euros per als bancs. Massa deute per poc més de 6000 habitatges de lloguer públic.

Això significa, que durant tots aquests anys, les administracions han construït en base al crèdit hipotecari i no amb recursos propis, fruit dels nostres impostos. Primer els nostres governants van renunciar al dret sobirà de controlar l’emissió de moneda i després s’han deixat seduir per l’encanteri del crèdit bancari.

Què se n’ha fet dels nostres impostos???

Translate »